Parrot's Square

Bon Dia:

La plaça indústria a Sitges és l’encreuament entre els carrers Joan Tarrida, no té res a veure amb el meu professor d’anglès d’ESO, al que estimo i honoro, i el carrer 1er. de maig. Està conformada per quatre cantonades, que no xamfrans, donant vida a l’indret mític i típic, i engalanat per altres tants espais, on alguna vegada que altra l’omnipresent Lady Diamond delecta curiosos i simpatitzants amb la seva particular interpretació de clàssics musicals i alguna novetat, sadollant al seu públic fidel.

Creuar de nord a sud, o viceversa el carrer del pecat, ficar-se entre plaça Indústria i carrer Bonaire, és palpar l’hegemonia del paradigma Gay, territori comanxe, espectacle viu i directe dels seus festivals, els  visitem amb digne respecte, però que observem amb sorpresa inexplicable, donades les connotacions dels artífexs, contemplant-lo com qui més.

Com teatre de carrer, la platea del Parrots, cadires juntes, unes al costat de l’altre, totes posades en la mateixa direcció, per no perdre detall, la parròquia asseguda no parla, només observa i de tant en tant somriu, tots ben mudats per l’ocasió, s’ensuma  a perfum i cremes after sun, mentre per l’escenari, el centre de la plaça, i de nord a sud, o de sud a nord passen un munt d’actors desconeguts, vianants on no hi ha un protagonista destacable, de tant en tant algú crida l’atenció, el guió no esta escrit, no cal interpretar-ho, el deambular d’uns, mentre s’intenta endevinar qui són els altres que asseguts miren i són mirats, i part activa del guió, l'altre cara, la grada, aquesta que tant agrada a Jordi Milán, cofundador de la Cubana, d’arrels sitgetanes i qui sap si es va inspirar d’aquestes gentades que s’observen  mútuament, per monopolitzar el teatre hiperbòlic i histriònic.

A la diagonal de Parrots, lloro en català, es troba el Central, la feligresia carnestoltada, molt més histriònica, sorollosa i amb més gresca,  se’ls sent des de lluny, el guirigall despista al transeünt que capficat deixa d’observar la vessant oposada, aquí es seuen entorn les taules predominant l’observació, però l’entusiasme i motivació es detecten més exaltats.

Tornant en diagonal, la dreta del Parrots pertany al Mojito & Co, pel seu nom podrien ser llatins, o bé, caribenys, però s’estimen més auto definir-se com fusió nipona. La seva entrada, ubicada al carrer Joan Tarrida, al costat del restaurant Parrots, on divendres i dissabtes Lady Diamond presenta el seu repertori, no permet discernir quina és la seva part a la terrassa de la plaça Industria, perquè l’alineació de cadires i mobiliari, no els identifica, ni els preocupa, ja què pertanyen al grup Parrots.

Si continuem més cap a la dreta el Summers Lounge, espai més íntim, on sembla no els importa el moviment del carrer, aparentment  estan absorts en els seus menesters, és lloc per lligar, per conèixer-se mentre discretament es palpa del tumultuós vaivé amunt i avall.

Paret amb paret, diagonalment, o frontalment, de nord a sud, d’est a oest, de dreta a esquerra, o d’esquerra a dreta, la plaça industria, i el carrer Joan Tarrida són la seu del espais del grup Parrots, que paradoxalment s’hauria d'anomenar com la plaça de Jam Laporta o “Al Lloro"  ja que no estan tan mal

Com deia, bon dia Lady Diamond, i quan pugui més.