S’acabava d’iniciar l’any 2008, quan el President Rodríguez Zapatero anunciava una devolució de 400€, a tots els assalariats, donat el superàvit assolit al 2007, la mesura només estava condicionada a que el seu programa i partit sortís guanyador a les eleccions de març, fet que miraculosament va passar, feina ben feta.
S’esta iniciant l’estiu del 2015 quan el President Mariano Rajoy avançant-se als pressupostos del 2016, modifica les taules de l’IRPF per tal d’augmentar la nòmina dels malmesos assalariats, com mètode per millorar els ingressos de contribuents, i electors, i tot gràcies al miracle del seu equip de govern, i ell mateix, al cap davant, anunciant-nos que la seva Espanya ha sortit de la crisis, i tractar-ne de recuperar els vots perduts, i evitar-ne que el desastre, a la vista d’eleccions d'aquesta tardor/hivern, i així consumar la raó esgrimida, quan obligat per les circumstàncies, i reo de la prima de risc, l’Àngela Merkel i els poders fàctics, així com mercats internacionals, va haver de prendre mesures radicals, que tan efusivament aplaudien el si d'equip de govern, les senyories del aleshores Partit Popular, i entre elles la afligida Andrea Fabra, i “¡Que se jodan!“, d’això avui es celebra el tercer aniversari, 11 de juliol del 2012.
400€ l’import fetitxe del PSOE d’aquell 2008, va ser el preu d’un vot d’aquelles eleccions generals, però per contra ara ni els més savis economistes saben com quantificar-ho o posar-hi el valor unitari, a la reforma econòmica del PP. Podrem debatre la magnitud de coses que fer-ne amb els 400 del PSOE de Zapatero, per què tenim pressupost, disposem d’un valor i d’un cost final, en canvi com calculem ho que es pot fer ara, amb una reforma que no aclareix quina repercussió té o tindrà, per a fer-ho més fàcil d’entendre, el PP de Rajoy canvia de logotip i nom, i continuant amb l’apropament iniciat després de la catàstrofe municipals i autonòmiques, còpiant l’estil parroquià, per a que m’entengueu a ho Pablo Iglesias, i ara són POPULARS. S'els ha d’agrair, els canvis d’imatge i discurs; per diferenciar-se només els calia deixar-se barba, però no com la d’en Rajoy, que l’utilitza per amagar antigues petjades, sinó d’aquestes d’ara que recorden els meravellosos anys 20, o bé als burgesos de finals del segle XIX i començaments del XX, aquells primers cotxes a motor, serien la contrarèplica a cues de cabells lligades amb gomes, o emuladors entre Harry Potter i John Lennon. Com veieu l’efecte Casado ja es fa notar, el mateix que va dir “-En el siglo XXI no puede estar de moda ser de izquierdas. Son unos carcas, están todos los días con la guerra del abuelo, con la fosa de no sé quién, con la memoria histórica…”vol mantenir l’esperit d’Aznar, però sense destorbar, només fent-ho divertit.
Si Podemos va espanyolitzar el “Yes we can”, el ara Vicesecretari de Comunicació de Populares, no es talla un pèl i modernitza el PP, però només al logo, en un esforç d’intel·lectualitat, ha suprimit ho que molesta de debò, Partit, ja què han estat molts els que han fet guardiola en nom del partit, i això va comportar que la cosa es fes popular, com les festes, les cançons, els balls, les tradicions, i abans de que furtar es relacionés amb folklore popular i partit, i successivament en festa, cançó, tradició opta per remodelar el logo, no els intèrprets, donat que la xaranga ha de continuar.
No calia imitar l’imitador, ni tampoc amagar les plomes, ni tan sols tallar les ales, ja què tanta gavina i tradició pepera, delaten el tipus d’au no s'ha eradicat.
Com deia, Bon dia i quan pugui més, si la llei mordassa m’ho permet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada