Això em recorda quelcom

Bon Dia:
 Gràcies per la propina (premi Sant Jordi 1994) novel·la autobiogràfica d’en Ferran Torrent ens escenifica a traves de l’humor, la tendresa i la seducció, els conflictes socials a l’època dels  seixanta, on una peculiar família, ara acceptada, constituïda per dos homes solters, realitzen de pares dels seus nebots. La història s’emmarca a València, destapant-nos els opacs mons de protagonistes i antagonistes, per fer-nos comprendre quant complicades eren les seves existències i com se n’en sortien.
Empleats Gràcies! Ha estat una locució que vaig utilitzar moltes vegades al llarg del meu periple laboral. És una frase breu, concisa, clara, i eloqüent, de estructures definides i un fi determinat i consolidat. Per a mi ara simbolitza un record d’allò, i passat recent, al qual no puc ni dec renunciar, doncs ha estat part meva per arrelament i trajectòria, i ara l’observo des de lluny amb assossegament i imparcialitat.
 Els llaços de parentiu en el Tribunal de Comptes apleguen a 100 empleats. Aquesta noticia del diari El País del passat 26 de juny, alertava sobre l’alt percentatge de vincles entre els subordinats de l’esmentada sala. El problema radica en els dubtes que generen els processos de selecció, les sospites envers els procediments, interessos polítics, sindicals, econòmics, personals, familiars, etc. i al tractar-se d’una institució pública que suposadament vetlla per l’interès general i correcte dels comptes del país, se’l demana major claredat i rigor, tant per la funció que exerceix, com per el poder que aglutina i simbolitza.
Els paràgrafs anteriors aparentment no contenen cap vincle comú, tret del mot gràcies, però com no acabo d’entendre la tasca del fiscal anticorrupció de Les Illes Balears, Pedro Horrach, més preocupat per defendre l’infanta que per aclarir el Cas Noos, m’ha fet meditar sobre la propina. El senyor Arrom té una trajectòria implacable, en totes i cadascuna de les fiscalies que ha representat en el transcurs de la seva tasca professional, i crida l’atenció la magnitud amb que s’ha pres aquest en particular.
En el seu periple per desvincular la germana del Rei Felip VI, dels tèrbols negocis del seu estimat marit, ha carregat contra el jutge instructor, manifestant que darrera la imputació, segons els seus indicis, hi ha un seguit de supòsits sobre una persecució desmesurada a la corona, en la figura de Cristina de Borbó, consort d’Iñaki Urdangarin, principal encausat i imputat, juntament amb el cada dia més desconegut soci, Diego Torres, arribant a conclusions i acusacions, així com parlar de protagonisme del jutge Castro, abans de la seva jubilació, pel grau de significació de la imputada.
Desconec les autèntiques finalitats que porten a la fiscalia a demanar la recusació del jutge, la no imputació a donya Cristina, i a malbaratar la figura, de tota la tasca feta, del jutjat d’instrucció, sols una pressió per part d’alguna instància superior, o bé voler sortir a la foto per treure partit, en qualsevol cas aquesta maniobra empitjora més la situació, doncs en lloc de calmar-la i pal·liar-la la posa en el punt de mira dels diferents mitjans d’informació.
Com deia, empleats gràcies per la propina en el retorn als seixanta, vull dir al endollat, al pilota, al delator, en qualsevol cas, els favors no són gratuïts, tard i d’hora se’n paguen, i cars.