Xicote

Bon Dia:

Malson a la cuina, és la traducció al català del programa de la Sexta que presenta en Alberto Bigboy of the Elm, més conegut per Chicote, i per les enlluernadores  jaquetes  de cuina, quimonos estampats desiguals i versus Agatha Ruiz de la Prada, així com també per la frase “ esto es para flipar” i just aquí és on jo començo a flipar, no pas pels colors i dissenys, sinó perquè us volia parla del model i estil de treballar d’aquest cuiner innovador, que destaca per la fusió creada entre la cuina tradicional espanyola i l’oriental, més concretament la japonesa.

L’Alberto, com ja sabeu els que ho seguiu, se’n dedica a visitar restaurants, prèvia concertació, i requeriment, per ajudar-los a sortir-ne de les diferents crisis que els afecten i troben immersos. La sintaxis és molt senzilla, arriba a un restaurant, i s’asseu al centre, a diferència del malmès Jaume Pastellé, que asseia en un racó, i l’hi duien tot ho bo i millor de l’establiment. L'esmentat demana la carta, la observa,  la repassa, i la consulta, a més de preguntar, sobre ho que considera més impactant, és a dir ingredients, origen i frescor, així com l’elaboració, i crear paral·lelismes entre l’oferta, la temporada, i els guisats, per  passar a demanar-ne els que més l’atrauen i impacten per posteriorment contrastar-los, avaluant els nivells de qualitat i exigència requerits.

Mentre els temorosos serveis de restauració se’ls veu com suplicant a Déu, i l’office de la cuina és escenari de comentaris, estratègies, i supèrbia. És aleshores quan comencen els catats, quan passen, desfilen i il·lustren els plats, i just s’inicia el recital de queixes, inconvenients i errates de tota mena; després d’un petit reguitzell d’opinions, en segon pla, sobre la vàlua, els coneixements, tessitures del reconegut xef, aquest insatisfet amb els raonaments, i desitjós de valorar per si mateix, demana passar a l’acció per conèixer qui i com hi ha al comandament dels fogons, i comença el show.

L’inspector xef, es dirigeix cap a la cuina per rastrejar tots i cadascun dels elements de la cuina: neveres, focs, forns, piques, fins arribar a trobar el fastigós greix, la carn caducada, el formatge florit, etc. sempre detecta alguna anomalia, i quan ho fa, la recrea, i hom pensa però, que ens donen a tots per calbs,  perquè no són xinesos, ni pakistanesos, vull dir teòricament són cuines prestigioses, sense dubte sobre referències i qualitats,  i hom pensa en les estrelles Michelin, i hom imagina Masterchef, i hom comença a entendre el perquè dels estampats i colorits del quimonos, però ho que més m’impacta és la quantitat de greix que troba en graelles, extractors, fregidores, etc. omple una i altre vegada la mà, en mostra la troballa, i finalment consulta al cap. Entre nosaltres sembla mancar-li dur el nom de Don Limpio a la jaqueta estampada i taques amagades.

Un cop superat l’impacte de brutícia, s’interessa per d’altres elements de les tasques quotidianes, l’estil, les maneres, i la coordinació dels diferents equips, així s’inicia el Salva’m de Luxe, és a dir els intrigants conflictes i secrets amagats del personal, caps i propietaris. És aleshores quan passem a gaudir del teatre de les cuines, veure segons que, observar segons com, escoltar depèn de, un cridant, l’altre criticant, un tercer que es desentén, i Xicot com JJ s’ho mira perplex, intenta intervindre, crea tensió, es desespera, i finalment surt a l’entrada del establiment per reflexionar, normalment a la nit????

L’endemà després d’haver meditat, i tot més calmat passa a l’acció, parla amb el propietari, que enfonsat pels esdeveniments, el cost econòmic, i la impotència per rellançar el seu negoci, s’entrega de ple als mètodes de Chicote. Aquí no acabo d’entendre gaire bé, doncs entre les mesures, fa obres de millora als establiments, dóna una neteja de cara a la cuina, però perquè no comença per fer noves les cuines? origen de baralles i mals, fent-les més espaioses, renovant-les, canviant materials per més útils i fàcils de netejar i mantenir, i s’oblida dels espais de restauració. Veritat és, que ho que veiem primer són menjadors i barres de bar, però els problemes són de fogons.

Per a la re inauguració, prepara un seguit de plats, i ho exposa tipus bufet, mantenint la línia del espai, ell els anomena més “canalla”, no pas per raons d'infantesa, sinó per l’estil, de manera que tothom feliç i content, i darrere unes copes de vi que afavoreixen l’ambient, més. Petons, agraïments, abraçades abans de la prova de foc, que serà un passeig de flors i violes, només es matisen petits detalls, les errades formen part de la innovació, i desconcert inicial.

Com deia, que bo esta tot amb una copa de vi i cuinat per un altre, i molts millor si és de Franc.