L’any 2014 serà recordat com el moment històric de la coronació d’en Felip VI, prèvia abdicació de son pare, però hores abans de majestuosa i preparada cerimònia, l’envejada, lloada i enaltida Roja, donava fe al desastre de l’elevada alçada dels seus somnis, fet previsible donada l’absència de elements tàctics en el nucli compacte de l’equip, i la manca de fonaments clau.
L’home d’estat Felipe González Márquez, a la sortida de la recepció de l'investidura de sa Majestat, es intercedit al voltant del seu parer envers l’esdeveniment reial, i sobtadament, sense motius aparents, comença a donar suport i recolzar a la Selecció (la roja) en hores baixes. La veritat és què si havia preparat aquest instant, o bé l’hi va sortir de l’ànima, ho desconec, però suposo que a la resta, al igual que un servidor, van quedar perplexos.
Sr. González vostè m’ha fet reflexionar sobre l’evolució humana, ja que jo pensava que l'home té cert arrelament amb els ideals que ha defensat, que ha instaurat, com és al seu cas, i ha constituït, però encara em manté fora de joc, estic pitjor que la roja, que per més inri, ha de jugar el tercer partit de grup, que no serveix de res, però que donat el seu consell, tot i encara que m’importa un rave, recolzaré, ara ve ho bo, començo a entendre perquè aquesta hecatombe de vots cap al seu partit, que no m’estranyaria que deixés un dia o altre, o imités la tàctica del fatxenda d’en Bono, que saliva, al so de la campaneta, com la bestiola del experiment Pavlov, o sigui condicionament clàssic, perquè amb el seu dissentiment dóna llavor a tot.
Com deia Bon Dia, Felipe González, ja saps, "cria fama y hechate a dormir".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada