Cicles

Bon Dia:
Els dies continuen passant i la situació no millora, podem parlar d’estabilitat i pausa tranquil·la. Tot i això les classes de l’ESO, van endavant i els resultats són propicis quan hem arribat a l’equador del curs, poc a poc les persones del grup van trobant feina i deixen les classes. Les feines no són com per llançar coets, però són raons suficientment satisfactòries i ens omplen a tots. Donades aquestes notes, la il·lusió ens acompanya, encara que amb certa opacitat, desconeixem quins seran els dies que vindran, quins seran els nous valors, i qual serà el camí que prendrem en el futur desconcertant per desconegut.
Els avanços que es produeixen, els canvis d’hàbits, les noves eines d’informació i comunicació, ens faciliten les tasques, però contràriament aquestes fan que l’atur augmenti, d’un costat ens estalvien temps, i diners per guanyar en rapidesa, ara bé aquests nous mitjans de comunicació, de comercialitat, de relacions interpersonals, d’esbarjo, ens duen a una nova societat, amb nous equipaments, però amb els mateixos vicis i sense un destí lacònic.
S’estan reestructurant tots els esquemes socials, laborals, interrelacionts, en tots els àmbits, privats o públics, amb molta rapidesa, per la qual no estem preparats i fruit d’aquesta velocitat i manca de coneixements, els resultats són com són, repetitius de temps històrics, com quan l’home inventa la maquina per facilitar feines i en un principi es veia com competència i després és part del mecanisme social.
Com també es repeteixen esquemes econòmics, podríem parlar del Taylorisme, podríem parlar dels salts que tenen les crisis, podrien parlar de migracions econòmiques, però observem que els mòduls són diferents, als inversors amb nom i cognoms són mínims, ara bé sota el nom d’empreses descobrim qui són aquests.
La reducció sistemàtica de llocs de treball, la reducció sistemàtica de serveis socials, la reducció sistemàtica de drets conquerits, la pèrdua de valors, la falta d’ètica, la desconfiança en els estaments socials i econòmics, ens entristeix, ens deixa buits d’arguments, sembla que hem perdut anys importants de les nostres vides, que mai recuperarem, però que haurem de valorar amb d’altres baròmetres, per trobar-ne una explicació.
Els moviments migratoris, em recorden “El Corralito”, aquell devessall d’argentins que emigraven cap a Europa, per sortir de la crisis que patien, aprofitant vinculacions familiars, per establir-se, per ajudar-ne als seus, o per créixer  fora dels mons foscos, violents, i encara que sense una visió clara i optimista de futur, sortien amb anhel. Doncs ara quan veig tota aquesta generació de joves amb empenta, preparats i il·lusionats, que han de marxar per poder exercir de el que sigui o puguin, no puc deixar de pensar, que estem perdent una generació i no els recuperarem, aquest temps invertit s’esfuma, sense una aparença estimable, i aquesta solució que desitjo satisfactòria a tots ells/es, ens afecta a tots quants tenim fills i ens desconcerta encara més, ja que genera una migració repetitiva, com la que van tindre els meus pares, que sempre pensaven en el retorn i mai es va produir, doncs la terra enganxa.
I voldria oblidar i no veure, i voldria pensar i riure amb tots vosaltres, millor o pitjor, el temps ho dirà, però el meu desig és que allà on aneu, viure i gaudir com a casa vostra, perquè a tot arreu, hi ha persones, fets i raons per meravellar i gaudir.
Com deia, Bon Dia i quan pugui més.