Nou de novembre

Bon Dia:

Jo vull votar, perquè vull decidir i que d'altres no em diguin el que em cal fer. Sento i palpo, i cada cop amb major intensitat, aquesta fretura, ja què les raons de tots aquests interessats per convèncer-me del que és bo, necessari i millor per a mi, mentre ells ballen i sacien la set amb licors de corrupció, danses de poder, sota de senyeres institucionals, doctrines partidistes, i els seus respectius acords musicals, per impedir-me i negar-me un fet tan simple com expressar-me amb una papereta, i per això, jo vull revelar-me contra tots aquests individus que manipulen el sistema en interès propi i afí, emulant papers celestials, que no els corresponen.

El nou de novembre és popular degut a la cançó , que dona nom al treball de la malaguanyada  Cecilia “El ramito de violetas”. En la cançó destaquen aquestes lletres:

Quien la escribía versos dime quien era

Quien la mandaba flores por primavera

Quien cada nueve de noviembre

Como siempre sin tarjeta

La mandaba un ramito de violetas

A més la cançó que obre  el LP (long play) “Mi querida España” va haver de ser modificada per evitar la censura, i allà on figura viva/ muerta, blanca/negra, dudas/cierta, referit a dues espanyes, van ser substituïdes per “esta España mía, esta España nuestra”

Mi querida España, esta España viva, esta España muerta,

De tu santa siesta ahora te despiertan versos de poetas.

¿Dónde están tus ojos? ¿Dónde están tus manos? ¿Dónde tu cabeza?

Mi querida España, esta España mía, esta España nuestra.

Mi querida España, esta España en dudas, esta España cierta,

De las alas quietas, de las vendas negras, sobre carne abierta,

¿Quién pasó tu hambre? ¿Quién bebió tu sangre cuando estabas seca?

Mi querida España, esta España mía, esta España nuestra.

Mi querida España, esta España blanca, esta España negra,

Pueblo de palabra y de piel amarga, dulce tu promesa

Quiero ser tu tierra, quiero ser tu hierba cuando yo me muera.

Mi querida España, esta España mía, esta España nuestra.

Per això aquest diumenge serà decisiu per a què la Catalunya del segle XXI, sigui presa per viva i latent, en lloc  per submisa i apartada, clara i eficient,  lluny dels foscors intransigents, i tan certa com real. Catalunya decidirà per si mateixa, amb criteri i sense censures.

Com deia, Bon Dia Catalunya, i Adéu espanyes que no voleu mirar, per temor a veure realitats, no voleu dialogar, per por ja què millor és negar que reconèixer, i no voleu escoltar, tancant-nos en els silencis i obviant les nostres paraules.