El 18 de maig del 1994, se’n va jugar la final de la UEFA Champions league entre els clubs del AC. Milan, entrenat per Fabio Capello, i el FCB, a les ordres de Johan Cruyff, on el Barça va perdre estrepitosament per 4-0. Com a conseqüència d’aquella derrota Andoni Zubizarreta va ser la primera víctima a caure, més tard s'afegirien d’altres fins destronar Johan Cruyff, artífex de la primera Champions i quatre lligues consecutives entre el 90/94.
Doncs bé, ara 20 anys després i algunes nits més, la entitat blaugrana trasbalsada per la dècima del Madrid, i el canvi simfònic experimentat a l’equip blanc, des de la marxa del portuguès, que va ser segon entrenador i traductor de Sir Bobby Robson al Barça, actualment al Chelsea, molt estimat per Roncero i sempre rememorar i recordat per l’afició merenga; l’arribada de Ancelotti, a més la prohibició de fer-ne nous fitxatges, per part del club català, la desastrosa política de noves incorporacions del passat estiu, un sancionat, un castigat, alguns rescats, més algú que va decidir no marxar, de manera què l'equip culer navegua a la deriva, sense rumb pre-determinat, a les ordres de Iroman, que davant tanta estrella lluent, no pot percebre que, li agradi o no, seran aquestes les que ho faran brillar, o bé, deixar-ho enlluernat en poques setmanes. Per mal que ens faci i poc que ens agradi, són aquests Demetrius amb les seves excentricitats, egos, irracionalitats, i incoherències, els que ho resoldran d'una o altra manera al rectangle de joc, donat què són ells els genis del baló, en un estat de temporalitat i passatger, que haurem d'assumir, i ells materialitzar.
El foc creuat a la banqueta del Camp Nou, entre estels o estelats i man of steel (home d’acer), han colpejat i fulminat a Andoni Zubizarreta, no se sap si per la seva mala política en fitxatges, si per alguna declaració inadequada, si perquè s’ha trigat massa a descobrir ho inútil de la seva tasca, o perquè forma part la seva historia i vida.
El cas Sr. Bartomeu és que vostè s’arrapa a la cadira, com el que més, quan ho que deuria haver fet, era convocar eleccions, en el moment que va marxar Rossell, i no enfonsar el vaixell, com esta fent, però resulta més senzill desprendre’s de la tripulació per la borda, més la que abandona voluntàriament, fet què no l'ajudarà, més aviat fa mal a l’afició, als socis, i per sobre de tot a la entusiasmada i ilusionada quitxalla que somia amb el Barça com a referent futbolístic vist el seu joc, significat, i valors.
Quan vostè va assolir la presidència, aviat celebrarà el primer aniversari, es va mostrar com una persona negociadora, sensible amb l’entorn blaugrana, respectuós amb els rivals, dialogant amb la premsa, oberta i si mal no recordo disposada a solucionar qualsevol dubte envers el club, és a dir transparent, doncs bé sembla que tot això ha quedat en foc d'encenalls. Vostè no sembla entendre, o bé esperava tenir la mateixa sort, que Joan Laporta amb Pep Guardiola, quan va fitxar a Luis Enrique, però no ha entès que en Pep, és únic, va saber treure el millor de pedrera, d’on provenia, mentre Luis Enrique, ve de fora, no té ni el mateix olfacte, ni la mateixa visió de joc, ni el mateix tarannà, ja què jugaven en posicions diferents. Guardiola se les va tenir amb Eto’o, però no es va amagar, i fins i tot es respectaven, aquí ara el que traspassa és que Leo s’interessa per l'òrbita Chelsea....
Joan Manel Serrat va treure “Ara que tinc vint anys” i vint anys després va tornar a editar-la amb el nom de “Ara que fa vint anys que tinc vint anys”, totes dues van ser un èxit. Ara fa vint anys vaig veure i recordo com van acomiadar a Zubizarreta, va ser al vol de tornada d'Atenes; temps després com es va fer amb l’holandès volador, el aleshores vice-president Joan Gaspar (Rei negre, pel dia d’avui) després de discutir-ne, i que es filtrés el fitxatge de Bobby Robson i del seu segon entrenador i traductor, ex-musa del Real Madrid i actual preparador del Chelsea, allò va ser la bomba, però va servir per regenerar l’equip.
Com pot observar i persona de negocis que n’és, la economia gira en cicles, i aquests vénen regits per tendències, aleshores aquests presenten moments d’eufòria o instants de decadència. Semblava que els cicles blaugranes s‘estaven aposentant a la part positiva, anivellant els desequilibris esportius que van patir, per raons polítiques, mentre va durar la dictadura, però els mitjans per corregir aquests moments negatius són idèntics, es repeteixen, és a dir s’observa que fa la casa blanca, igual que ella fa ho propi, no seria millor actuar amb independència i evitar mirar pel retrovisor cap al Bernabéu. Haurà vist que en el moment que a l’Avinguda Concha Espina 1, van decidir abandonar la tàctica de fitxar per neutralitzar al Barça, els resultats els són favorables.
Dic tot ho d’abans per què han anat fitxant jugadors, contractant entrenadors, i amagant les xifres dels preus reals per no reconèixer que el mercat és el que és, i els preus són els que són, de manera que aprofiti aquest any per recuperar el millor tresor del Barça, la Masia que sempre serà i estarà a casa nostra.
Com deia, Bon dia i quan pugui més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada