“I fins aquí puc llegir” és la frase traduïda al català del famós concurs “Un, dos, tres… responda otra vez” I entre paraules de Super-tacañón, l’avarícia de Don Cicuta, l’alegria de Don Estrecho i soferts patidors, ja fos al plató, amb o sense gàbia, identificats amb lletra S, i conduïts pel presentador de torn, va omplir moltes nits a l’única televisió que n’existia aleshores, intercalant successives temporades amb sonats retorns, marcant un abans, un després, i naturalment en la u
Aquest programa va consolidar un nou format entre els concursos televisius del moment, donat que Chicho Ibáñez Serrador, el seu creador, va elaborar, amb èxit, agrupar els tres models existents, és dir cultural, físic i intuïtiu, obtenint uns resultats òptims i gratificants tant de popularitat com de públic.
En canvi anit Felip VI, ens va llegir el primer discurs nadalenc, a totes les cadenes de l’estat, fet que no vaig voler perdre’m, donades les expectatives de ser-ne el primer; també l’actualitat i tensió candent m’abocaren. No negaré que també van influir temes morbosos, com la imputació de la duquessa de Palma; i d’altres com si l’ombra de donya Leticia es reflectiria en el fons del manifest, visualment només figurava en dues fotografies, l’una al costat de l'altre, l'una de tota la família, l’altra eren moments entranyables de complicitat i treball com qualsevol parella actual en el mateix context. Bé col·locades, eren allà presents, a la tauleta de l’esquerra de la imatge, la dreta del monarca, i una més llunyana i amagada, traspassat un sofà de tres places, al costat del pessebre amb els seus pares el dia de la seva proclamació com a rei d’Espanya, destacant la figura del pare, molt allunyada del primer pla, i com a testimoni i referència a la continuïtat i servilisme per i per a la institució, passant aquesta molt efímerament desapercebuda, atorgant una exhalació d’aire nou i estimulant la monarquia dintre del país en el segle XXI.
De ho que va llegir, se’l reprovaran molts aspectes, volent oferir un discurs on estiguessin presents cadascun del conflictes latents, entregat al seu paper, mostrava la seva virtut d’alumne aplicat i dominant sobre la matèria, de preparat com se’l coneix, però mancat de recursos, implorant-nos que col·laboréssim amb les institucions, a més de confiar-ne, més quan el regust és amarg i present, tal com reconeix al començament de la seva interlocució, donada que la causa necessita de tots per reconduir-la, però una immensa majoria està pagant un cost molt elevat, per a què encara li demanin més sobreesforços.
Un continuo moviment de mans per confirmar les paraules o bé per delatar la manca de solucions, de manera que generés fermesa i garanties de solidesa, dedicant un llarg espai de la seva intervenció al conflicte català, les seves paraules apuntaven desitjos de apaivagar la relació entre el govern central, la ciutadania catalana i la voluntat d’aquesta de poder decidir lliurement, però amagaven la situació real, sentides des de Catalunya eren buides i patriotes, mentre que escoltades des de la resta de d’estat eren una obertura o oferiment al diàleg, al diàles condicionat als interessos de l’entorn Reial, quan aquest diàleg hauria de ser, com bé indicava sa majestat plural i obert, i no tancat i restringit, ple de negatives i singularitats.
Després de Catalunya, el discurs argumentatiu va passar al resum final per intentar convèncer de les virtuts i avantatges de caminar tots plegats, llimant aspreses i continuar assolint nous reptes en comú.
El premi que més agradava al públic i concursants del “Un, dos tres...” era l’apartament de Torreblanca o el cotxe, i el més odiat era la carbassa Ruperta, no cal dir que davant el temor de perdre-ho tot i marxar amb la Ruperta, la negociació amb el presentador era clau en l’esdevenir del programa, de manera que el presentador inflexible acabava amb I fins aquí puc llegir...
Com deia, Bon Dia de Nadal, i quan pugui més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada